La noieta daurada

La noieta daurada

MERCÈ RODOREDA - 17/04/2005
Ho era tant que l'hauríeu creguda un raig de sol si no hagués estat que tenia la blavor del cel als ulls.

I era treballadora.

Així que es llevava s'empolainava i es feia el llit. I només en mirant la mare quan feia feina ja endevinava si estava trista o no.

Sabia d'endegar el dinar i, sense adonar-se'n, esdevenia somiosa davant d'aquella fumera que fugia xemeneia amunt.

I sabia fregir patates.

Es posava un davantal llarg fins als peus: amb tota cura abocava l'oli a la paella. Que bonic que era: talment cristall fos.

Pelava les patates sense deixar-hi cap grill ni cap taca negra. Llavors les feia a tires totes iguals i, amb la tapadora per escut, les tirava a la paella que s'enverinava i feia un gran xiu-xiu.

Parava taula.

El sol jugava a treure lluïssors dels gots, dels plats: a fer més daurada la noieta que pensava en el bosc.

Que bonic era viure-hi sempre!...

Recordava que una vegada el pare, que estava d'allò més enfeinassat i anava escabellat, la hi havia duta. L'havia enfilada a una alzina que aixoplugava un niu d'ocells.

No moure-se'n...

De bon grat s'hauria quedat allí nit i dia: prop dels ocells xicarrons, sota del cel tan alt.

Una tarda que tenia tota la feina enllestida, se n'hi va anar sola.

Va pujar la muntanya clapada de verd. També hi havia argelagues florides. Veié els núvols allà baix fets d'or i cendra. I una llenca de mar.

Es va asseure sota d'un pi i passà un ocell negre.

"Va vestit de nit", pensà.

Les ales de l'ocell dugueren el vent.

El sol que davallava feia màgic el bosc.

-Noieta -digué el vent-, qui t'ha posat el sol a les trenes?

De dins d'un bolet va eixir el senyor Cuc. Va fer grans reverències a la noieta daurada, que rigué de cor en veure'l tan atrafegat en polideses.

-Tot el dia fas això? -preguntà ella.

El senyor Cuc contestà:

-Només quan de la plana puja qui val.

-T'has agradat de mi?

-Dels teus cabells que semblen seda.

-Són de cabell -aclarí ella.

-Jo em creia que eren de capoll.

-Digues-me, senyor Cuc de la gran reverència: on és el riu?

-Li vols fer visita?

-Perquè és alegre.

-El trobaràs allà baix. Ja cal que cuitis, que la nit ve de puntetes.

-Adéu!

Ella caminava a poc a poc pels senderons relliscosos.

-Lluna, lluna bonica... -cantava baixet.

L'aranya, tota carregada de potes, respongué:

-Guaita-la en la teranyina que ja és de tots colors.

Entre esbarzerars lluïen els fils.

La fressa del vent l'acompanyava i el perfum de la terra li donava coratge.

-Senyor riu, sortiu...

Fou en un revolt de la muntanya que el va veure plaguejar.

Quant d'argent a l'aigua i a les fulles dels verns!

I com rondinava el trapasser! Apa, apa, avall!

Sempre, sempre!

-Per què feu la lluna a miques, senyor riu Joliu?

La vall era silenciosa i el riu no respongué.

Ella endinsà les mans a l'aigua que se li volia endur els dits.

-Potser et penses que són peixos, senyor riu gasiu?

Llavors pensà en la seva mare. Era d'una terra de molt lluny. Potser quan està trista té enyorament. Quan seré gran, la hi duré! Si li podia tapar els ulls, que tingués sorprela sa... També hi ha rius i muntanyes de neu i estepes i cavalls que saben galopar i travessar-les d'un cap a l'altre. Quina terra tan dolça de trepitjar!...

Un ocell va passar baix i les seves ales fregaren l'aigua.

-Ve la nit! -xisclà.

D'altres el seguien.

-Ve la nit!

-Ve la nit!

La noieta s'aixecà, d'agenollada que estava, i sentí lladrar un gos part d'allà de la carena. Començà de refer el camí sense mica de paüra.

Pensava:

"Els rius d'allà són amples i tenen noms estranys."

Ve la nit.

El darrer ocell s'endinsà en la boscúria.

Amples núvols cobriren la lluna i el vent s'enfurí.

El porc senglar davallava rabent.

-Noieta daurada, que ve la tempesta!

"Que m'agradaria", pensava tot caminant, "d'anar amb els núvols i veure totes les coses des de dalt."

De sobte tingué esglai. El porc senglar havia sorgit a la impensada.

-Té, per a tu! -digué amb rudesa.

Als ullals, penjat, duia un niu de rossinyols.

-T'estimen. Posa'ls a dormir vora teu i es faran grans.

Ella era estranyada. No gosava preguntar. Només va dir:

-Quin bec més bonic que tenen!

-Ara, puja al meu llom!

-No m'agrades gaire amb aquest morro...

-La nit ja és aquí i porta tempesta. Agafa't al meu coll i travessarem el bosc: pujarem la muntanya. Hem de córrer més que els núvols, més que el vent, més que tot allò que alena i té ales.

-No em faràs cap mal?

-Si fas cara de bona...

I partiren.

La noieta daurada estrenyia els rossinyols contra el pit. Com corrien els núvols! Però el porc fer en sabia més. Els feia de música el trap-trap de les potes i l'esbufec dels narius.

Damunt del riu que havia quedat allà baix, queien les gotes fent bombolles.

Corre, porc senglar!

Ni lluna, ni llum.

Pujaren, baixaren, travessaren la plana: la pluja baladrera no els podia aconseguir.

En ésser vora la ciutat la noieta es trobà sola.

-Porc senglar..., per què t'has fos, que jo t´estimava?

Els rossinyols feren remoreta i una veu petita va dir:

-Som teus. La noieta daurada entrà a ca--Mare! -cridà-. He anat dalt d'una muntanya, he vist el riu que tenia el color dels rius d'on ets filla: un cuc se m'ha fet amic i els núvols no han pogut aconseguirme. Mira, això són rossinyols, me'ls deixaràs tenir a la meva cambra? Mare!... Si sabies..., totes les terres són boniques, però la teva sé que m'agradarà; hi anirem? Els rossinyols seran grans i ens obriran camí.

I se'n va anar a fer el sopar. Posà el niu d´ocells dintre d'un plat soper.

-Mare! -digué bo i tallant les fulles d'una col- no t'he dit que m'ha dut un porc senglar? Semblava ferotge i era manyac. Tot d'una s'ha fos i jo he pensat si només m'ho havia semblat..., però no, perquè, a veure, d'on ha sortit?... Jo penso que...

Llavors la tempesta que venia damunt la ciutat féu que els trons eixordessin i la veu de la noieta daurada es va perdre per a nosaltres.

Quin doldre!